Que el menjar fa temps que s’ha convertit en un negoci, ja ho sabem; les motivacions exclusivament de mercat, res tenen a veure amb la nutrició i la salut, ben al contrari, només procura el benefici a curt termini. I això té unes conseqüències nefastes per nosaltres, pels animals i per al planeta.

Només cal fer una ullada una mica seriosa de com aquesta forma de tractar els aliments ens afecta, els monocultius i l’ús de pesticides i fertilitzants químics, deixa als aliments sense els nutrients bàsics per la nostra supervivència. Això si, són molt adients per vendre! I evidentment aquesta pràctica té conseqüències serioses per la salut de tots, és a dir, degut a la baixada de la qualitat dels aliments, necessitem menjar més quantitat d’uns productes que estan potencialment enverinats, sobrecarregant l’organisme i amb greus mancances nutritives.

Però no és menor la repercussió social i econòmica que es deriva d’aquesta dinàmica exclusivament mercantilista de l’alimentació, com que només importa el benefici, s’han de baixar costos com sigui, i aquí entrem en una espiral de revisar sous, estalviar lloc de treball, deslocalitzacions, molt sovint provocant esclavitud encoberta, i no parlem dels milions de persones abocades a la fam. El que deixa el teixit social coix, perquè els seus membres puguin portar una vida digna.

Això es per el que respecte a les persones, però com estem veiem diàriament, aquestes pràctiques està acabant amb molts animals, com ocells, insectes i mamífers imprescindibles en la complexa xarxa biològica de la vida, un exemple que clama al cel és el de les abelles, que estan morint per milions a causa dels pesticides que s’utilitzen en els conreus. Sense aquests insectes la vida no és possible tal com la coneixem avui, ja que són les encarregades de la pol·linització de tot el món vegetal.

Si parlem del planeta, és a dir del medi ambient en el qual vivim i del que depenem totalment, no cal ser gaire perspicaç, per adonar-se de quant ha canviat el clima, l’estat de l’aigua, de l’aire i de la terra. Les desforestacions massives per al cultiu extensiu o per la industria ramadera, amb l’erosió de grans extensions i pèrdua de retenció d’aigua de la terra, amb la conseqüent pèrdua de massa forestal que ens estan deixant sense capacitat regenerativa de l’oxigen, i alteracions del clima.

Mentre aquesta dinàmica anava augmentant, amb el foment dels plans econòmics de governs, organismes internacionals, i el consentiment de la majoria de la població; paral·lelament des de les primeres dècades del segle XX, va anar creixent tot un corrent, entre un petit sector de ciutadans, que es resistien a col·laborar en aquest lent suïcidi col·lectiu i va sortir el corrent ecologista. Com popularment es deia: «Quatre hippys» Però verbigràcia les seves verdures i fruites eren més saboroses, les seves terres produïen més, sense necessitat de costoses inversions en fertilitzants, i quant es tenia un problema de salut si es menjava aquests productes sense tractar químicament, semblava que els problemes disminuïen o inclús desapareixien.

Més i més gent es va apuntar tant a plantar, comprar i inclús processar aquests tipus d’aliments. Peró ja se sap, que la picaresca inherent a l’ésser humà, allunyat de la seva realitat biològica, i contaminat pel virus imperant del benefici ràpid, va fer necessari regular aquest mercat.

Es va establir aleshores, un segell que certifiques els productes de procedència ecològica. Que la gent sàpiga qui contamina i qui no! Fins aquí tot bé! I és clar el govern de torn, va establir que els costos de tot això fos a càrrec dels que no embruten! Bravo! Aquesta mesura deixa el sector amb inferioritat de condicions, perquè se l’hi grava amb un impost suplementari. Per no contaminar! Increïble! Evidentment els grans lobbys de la indústria alimentaria, van tenir alguna cosa a veure amb aquesta forma de procedir.

Però malgrat els entrebancs, el «pastís» anava creixent i les grans corporacions miraven de reüll, entre molestos i recelosos, fins que van decidir passar a l’acció directa amb els seus mètodes, és a dir amb capital, ja que van veure que el sector ecològic era un dels que malgrat la greu crisi, creixia d’una manera espectacular: Avui en dia estem assistint a una silenciosa lluita de les grans corporacions per fer-se un lloc en el mercat ecològic, i estan fent compres massives de petites, mitjanes i grans empreses del sector.

Estem parlant del gran capital, el mateix que provoca les successives crisis en el sistema, fam, guerres, etc., corporacions sense cap tipus d’ètica, que el que busquen és la rendibilitat financera del capital costi el que costi; amb pràctiques fosques, com el blanqueig de capitals, derivats de la corrupció política, el narcotràfic, la tracta de blanques, l’especulació immobiliària i de tot tipus d’armament, etc., els mateixos que estan arrasant amb la sostenibilitat social, econòmica i biològica del planeta.

Doncs si, ja els tenim aquí, de moment a petita escala, i amb societats pont, per encobrir la seva procedència, però estan preparant el desembarcament massiu.
Això que comportara per el sector? Segurament proliferació de grans superfícies amb productes ecològics, marques noves, guerra de preus, amb la conseqüent baixa de qualitat en els productes, i precarietat dels treballadors.

Que veurem en els pròxims anys? Augment de cadenes de supermercats ecològics amb pràctiques i finalitats purament econòmiques o publicitat massiva amb gran càrrega de confusió. No oblidem de la gran capacitat econòmica d’aquestes empreses, i el seu poder per influir en els governs, per tant veurem aparèixer una gran proliferació de diferents segells de certificació ecològica amb criteris dispersos i contradictoris, fets a mida dels interessos de cada gran empresa d’aquestes.

Que podem fer nosaltres davant de tot això? Primerament deixar de ser consumidors i passar a considerar i exercí el poder que tenim de modificar aquesta dinàmica, deixant de comprar exclusivament per preu, per modes o perquè ho diu la tele, i assumir que som els responsables de la nostra salut, i la del planeta. Per tant buscar, i exigir que els productes que comprem tinguin garanties en tots els àmbits: salut, social i mediambientals. Perquè comprar el més econòmic, no és un criteri sostenible.

Ens hem de reeducar a l’hora de menjar, i deixar de fer-ho per un supòsit plaer inculcat pels grans interessos corporatius; on s’uneixen les indústries de l’alimentació amb les de la farmàcia amb l’objectiu primordial de generar beneficis econòmics.
Per això hem d’assumir com a persones la responsabilitat de la nostra salut i per tant reeducar els nostres hàbits alimentaris que són la primera font de malaltia. La vitalitat/qualitat dels aliments és més important com la quantitat o varietat. Necessitem menjar aliments vius que són els que més enzims tenen, a part de moltes altres coses imprescindibles per als processos biològics del nostre cos, i per tant amb més nutrients.

Preguntem-nos pel cost real de les coses, dels nostres gustos i costums.
Com és possible que una poma vinguda de sud-americà, per exemple, sigui més barata que una que bé de l’Alt Urgell. Encara que tingui el segell certificat, aquesta poma és ecològica quan es ven aquí en el mes d’agost? Té sentit menjar pomes a l’estiu, o toca un altre tipus de fruita?, I no parlem dels tomàquets, toca menjar-los tot l’any, es imprescindible tenir tomàquets a l’hivern? Etc., etc…

Apart de revisar els nostres hàbits que poden ajudar a fomentar aquesta dinàmica perniciosa. Una altra cosa que podem fer és denunciar les males pràctiques, és a dir parlar amb els amics, veïns i companys de tot el que veiem que esta mogut per interessos especulatius, malversadors de recursos, i a la mala qualitat dels aliments o porten a la desinformació i deixar de comprar aquests productes o en aquests lloc.

Es pot considerar ecològic un producte que en el seu procés de producció o elaboració, encara que porti el segell corresponent, tracti a la gent que treballa amb sous i condicions mínimes, sense drets laborals?, o un producte que es pot obtenir aquí, però es més convenient econòmicament, per el que acaben de exposar, portar-lo de lluny?

Davant d’això, podem fomentar les relacions de proximitat i confiança que trobem a petita escala, al barri o al poble; això funciona en tots els sentits, establint la possibilitat de saber d’on venen els aliments, amb quines condicions es troben els treballadors que els cultiven i si son respectuosos amb el medi ambient. No oblidem que al gran capital l’interessa la globalització i l’anonimat per perpetuar les seves practiques, ningú es fa responsable de res, les nostres queixes xoquen contra el mur de la impersonalitat i la burocràcia.

Si això com individus ho portem a la pràctica, tota la resta de la cadena actuarà coherentment, és a dir si jo com ciutadà, que compro, que conreu, que produeixo, que venc o que faig algun tipus de servei, sempre que sigui possible tinc en compte el criteris de salut, proximitat, sostenibilitat, empatia i solidaritat amb tots els esser vius, la societat es veurà tenyida d’aquesta dinàmica esclaridora i coherent.

El mercat té una llei d’or, no escrita: «El que no es ven no es fa», per tant exercint aquest poder enorme que tenim podem deixar de banda d’una tacada tota aquesta brutícia planetària. Però per això ens ho hem de creure i l’hem de practicar. El dret a l’alimentació i la salut, és un dret inalienable i no pot estar sotmès a interessos especulatius.

Rebutjant els comportaments malbaratadors, insolidaris i que porten a la malaltia en el sentit més ampli, ja estem actuant i no col·laborant a perpetuar comportaments buits d’ètica, i del més mínim sentit d’empatia. Sent conscient de quins interessos mou el que faig, passo a ser una persona que assumeixo la meva responsabilitat i m’estableixo en el bé comú de tots els pobladors del planeta.